He vist les teves mans i les he imaginat tocant-me les suites de Bach.

sumes i restes

Obrir la ment a l'imprevís, les turbulències, la boira que entela el prisma. Als canvis de variable que ho capgiren tot.

Perquè dos i dos no sempre fan quatre.

I que així sigui pels segles dels segles, amén.

FourPlay String Quartet – 2+2=5

Retornar

Ja fa massa temps.

Cerveseta, bidi, finestra oberta perquè entri aire fresc ...

Pell de gallina.

Tornem a començar?

bluf

Un dia et lleves i s'ha esfumat.
No saps com, quan ni per què, però ja no hi és. Ho notes.
Dubtes. Mires i remires ben endins. Crides al buit i et retornen els ecos d'allò que va ser. Però ja no és res més que una ombra imprecisa i quasi imperceptible.
Potser és el cinturó que et balla. T'has tret cent tones del damunt.
La bombolla ha fet bluf.
Petites traces flotants encara són a l'aire. Inspires i, volàtils, t'impregnen la seva aroma.

Res no és, sinó la subtilesa.

Desconnexions...

Agafo aire i em capbusso en una bombolla líquida on tot flueix de manera lenta. Tanco els ulls, i al meu voltant només el silenci. Un silenci tenyit pel so del buit. I la respiració, pausada però tensa.

Dins d'aquesta bombolla m'he estat gestant tots aquests dies. Desconnectant de tot (o intentant de fer-ho). Pensant molt però no pensant-hi massa. Flotant, somiejant, rient (sola i en companyia). Retrobant-me i retrobant-nos. Tocant molt (tocant poc). Espolsant fantasmes. Fent dissabte. Recarregant-me, reinventant-me, reivindicant-me.

Deixant latents algunes coses pendents.

El part ha estat dur, però el nou any ha arribat. Ara surto a respirar.

Llei de Murphy III

Escribiste un poema a fin de cautivar
a una muchacha y el resultado fue
que la muchacha se enamoró perdidamente
del mensajero que le entregó el poema.

J.A. Goytisolo, Éxito de un poema.

Brillant. I m'arrenca un somriure.

Renovar-se o...

Avui tothom renova.

Penses que tu també hauries de, però ara mateix l'huracà t'arrossega.
Necessites parar per redreçar aquesta calma tensa, aquest no-fer-res.
No et reconeixes ni en el fons ni en la forma, ni t'expliques com el com-he-arribat-fins-aquí ha esdevingut el teu mantra d'aquests últims dies.

I el que et remou i t'enrabia, el que realment et contraria i et cabreja, és que, ho vulguis o no, ho acceptis o no, la clau segueix essent inevitablement la mateixa. Renovaràs el sofà?